Valentin Krasnogorov
Ara o mai
Сегодня
или никогда
Comèdia
en dos actes
ATENCIÓ!
Tots els drets d'autor de l'obra estan protegits per les lleis de Rússia, el
dret internacional i pertanyen a l'autor i al traductor. Es prohibeix editar i
reeditar, reproduir, representar en públic, posar a Internet representacions de
l'obra, qualsevol adaptació cinematogràfica, qualsevol traducció a una llengua
estrangera o fer canvis en el text de l'obra quan s'esceni ( inclosa una modificació
del títol) sense autorització escrita de l'autor.
Contacts :
Valentin Krasnogorov
valentin.krasnogorov@gmail.com
Website: http://krasnogorov.com/en-fr-de/francais/
Daniel Mérino
Argument:
Una exploració del matrimoni modern
en forma d'una comèdia amarga i divertida. L'obra ha estat traduïda a 13
idiomes. Els crítics de molts països han assenyalat el "profund sentit i
l'enginy d'aquest joc divertit, però savi i cautelós", la seva
"magnífica construcció i el seu diàleg brillant". Argument: Un marit
i una dona conviden els seus dos amics a una festa. Tots quatre estan
connectats per relacions complexes, i cadascun espera que es decideixi el seu
destí: avui o mai. Rols: femení:2; masculí: 2.
Valentin Krasnogorov. Informació
breu.
V. Krasnogorov ha escrit més de 70
obres de teatre de diversos gèneres (des de comèdies lleugeres fins a drames
molt seriosos), de diferent composició quantitativa i de gènere. Tenen un èxit
de públic fort i a llarg termini, i romanen al repertori dels teatres durant
15-20 anys. Les seves obres s'han representat en més de 600 teatres
professionals i 1000 d'aficionats en molts països. En total, fins a l'abril de
2025, hi ha 162 traduccions de 53 obres seves a 30 llengües estrangeres. A més,
algunes obres s'han traduït a les llengües dels pobles de Rússia: àvar,
baixkir, komi, osseti, tàtar, tuvà, iakut, etc. Podeu trobar informació detallada al lloc
web del dramaturg http://krasnogorov.com/en-fr-de/
PERSONATGES
EL MARIT
LA MULLER
L’AMIC
L’AMIGA
PART PRIMERA
L’escena
presenta a la secció l’apartament del Marit i La Muller, el menjador, el
dormitori i la cuina. La vida de la família es revela des de tots els angles.
Entre els objectes que decoren el menjador hi ha un cactus en test. Al
dormitori, hi ha un llit doble, un gran armari de roba i un mirall de paret. La
cuina és ben equipada.
A
l’inici de l’acta, la cuina i el dormitori estan buits. Al menjador, l’Amic
escolta fredament el discurs confús del Marit. El Marit camina nerviós per
l’habitació, xocant amb el cactus a cada estona.
EL
MARIT. En tercer lloc, té mal caràcter.
L’AMIC.
Diguem que el teu caràcter tampoc és un regal.
EL
MARIT. Sempre prens partit per a ella. En quart lloc...
L’AMIC.
Escrivim-ho, potser, ¿per no oblidar?
EL
MARIT. No et molestis. Està gravat, ¿vols saber com? (Desplega quatre dits.)
En quart lloc, i aquest punt és el principal... No, no el principal, això serà
per a més endavant, però és molt important: no comparteix cap dels meus
interessos. Ahir li vaig dir: “Tinc problemes a la feina”, i ella em va
contestar: “No encerto a trobar botons verds que combinin amb el meu vestit”.
Aquesta és la nostra vida. L’únic que tenim en comú és que som de sexes
diferents.
L’AMIC. Ja has acabat?
EL MARIT. Si només començo! En cinquè lloc: no sap ni com ho fer per
criar el nostre fill. I endavant, deixa que et doni petonets i petonets, deixa
que et faci pessigolles! I no et creguis que és per la dolçor natural! I tant!
L’AMIC.
Què vols, una mare és mare.
EL
MARIT. Què dius una mare, una incubadora. La seva única
obsessió és fer impassar farinetes al nen, al qualsevol moment, o
l’embolcallar. Al Colom li toca més bona sort, si...
L’AMIC.
Quin colom?
EL
MARIT. Com quin? De veritat, no coneixes en Colom?
L’AMIC.
És la primera vegada que en sento a parlar.
EL
MARIT. A veure, home!, de veritat, no coneixes en Colom? Està bé, ja faràs la
seva coneixença. És un plaer de veure com la seva dona cria el seu fill. Mira,
considerem...
L’AMIC.
Em parlaràs del Colom més endavant.
EL
MARIT. Entès. En sisè lloc... Maleït siga!
L’AMIC.
Què et passa?
EL
MARIT. Que m’ha picat el cactus... (Enfurismat, dóna una puntada de peu al test.)
L’AMIC.
No agitis tant els braços.
EL
MARIT. On estava? Ah! Sí, en sisè...
L’AMIC.
En setè.
EL
MARIT. En sisè.
L’AMIC.
Com vulguis, en sisè, doncs en sisè.
EL
MARIT. En sisè lloc, i això és el principal... No, no és el
principal, però és molt important... No ho endevines?... Els seus pares.
L’AMIC.
Vols dir, la teva sogra?
EL
MARIT. De la sogra no en parlo pas més, atès que aquest flagell s’infligeix a
cadascú. Però la meva dona té un reguitzell de parents i tots ells m’ensenyen
lliçons de vida. Ni un sol cap de setmana disponible, atès que indefugiblement
has d’anar a desitjar el seu aniversari a una tia Dallonses. Afegeix-hi tot
tipus d’amigues i els marits d’aquestes amigues. Tu creus que t’has casat amb
una dona, però de fet et trobes vivint amb tota una horda. És com reservar una
habitació per a dues persones en un hotel i trobar-se en una quadra de caserna
per a quaranta soldats. Dissortadament, no és per una nit, sinó per a tota la
vida.
L’AMIC.
Si es tracta de parents, diguem que per la teva banda també quedes ben servit.
EL
MARIT. Home, no comparis els seus pares amb els meus! (Després de fer un
sospir.) Mira en Colom, per part dels pares de la seva dona només té la
seva sogra, la qual es limita tot just a els enviar targetes de felicitació
només un cop l’any, i Déu sap des d’on. (Camina per l’habitació, vorejant
cautelosament el cactus.)
L’AMIC.
Has acabat? No hi ha res més? (Animat per l’alegria.) I si obríem una
ampolla, mentrestant?
EL
MARIT. És incòmode. Esperarem una mica.
L’AMIC.
(Després de sospirar.) Doncs esperarem... En setè lloc, què hi tenim?
EL
MARIT. En setè lloc... I si ho escrivíem, efectivament?
L’AMIC.
No em diguis que et recordes de tot, punt per punt?
EL
MARIT. I tant que me’n recordo! Torno a enumerar?
L’AMIC.
No et donis la pena. Més aviat tornem al setè punt.
EL
MARIT. Molt bé! En setè lloc, i això és el punt important, i aquest cop, el més
important, en efecte: no m’estima. Mira, discursegem tots sobre el deure, la
responsabilitat, la tolerància, el compromís; tots ens avenim a admetre que no
hi ha persones perfectes, que cal prendre la vida com ve i què sé més, però si
ho penses bé, si vivim l’un amb l’altra sense estimar-nos, no et sembla que som
uns porcs? (Torna a topar amb el cactus i amb ràbia li clava una puntada de
peu.)
L’AMIC.
Però, amic meu, què hi té de veure l’amor en tot això? Fins i tot em sembla
estrany escoltar-te. L’amor és cosa de dues persones, el matrimoni representa
un concepte social.
EL
MARIT. (Després de callar.) No puc continuar. Mira, veus aquest cactus?
De què li serveix aquesta monstruositat plena de punxes? (Histèric.) De
què? Perdona’m, però, digues-me, de què?
L’AMIC.
Calma’t.
EL
MARIT. No. (Fermament.) N’hi ha prou! Demano el divorci!
L’AMIC. No t’hi apressis.
EL MARIT. Prou és prou.
L’AMIC.
Us heu barallat, o què?
EL
MARIT. Però, què dius? Sí, vull dir... no gaire.
L’AMIC.
Un dia com aquest? El dia de l’aniversari del vostre casament?
EL MARIT.
Els esposos, precisament, es barallen més sovint els dies laborables. Però, ara
s’ha acabat!
L’AMIC.
Un moment, no t’encenguis! L’any passat ja, et disposaves a divorciar, però et
vas fer enrere.
EL
MARIT. Aquest cop, la meva decisió és irrevocable. No faràs que em faci enrere.
L’AMIC.
De fet, no penso gens fer-ho. Així que si no hi ha cap altra sortida...
EL MARIT. Precisament, no n’hi ha. I és la raó per la qual et
vaig demanar de venir una mica més d’hora, per demanar-te consell.
L’AMIC.
A propòsit de què?
EL
MARIT. Doncs... He de divorciar o no?
L’AMIC.
Quin sentit té el consell, si ja ho tens tot decidit, oi?
EL
MARIT. La meva decisió és irrevocable.
L’AMIC.
Puix la teva decisió és irrevocable, tot el que has de fer és de demanar el
divorci.
EL
MARIT. I el nen? Deixar-ho en mans d’aquesta petita burgesa perquè l’eduqui a
imatge seva?
L’AMIC.
Doncs, no demanis el divorci.
EL
MARIT. (Amb amargor.) «No demanis
el divorci...» Hi ha el nen, cert, però jo també vull ser feliç. O no tinc dret ésser-ho?
L’AMIC.
És clar que sí!
EL
MARIT. Diuràs segurament que el nen necessita un pare.
L’AMIC.
És clar que sí.
EL
MARIT. Doncs, escolta el que et respondré: si no surto d’aquest malson, tindré
un atac de cor i acabaré la meva vida dins una regadora. I com ha de ser el
pare que un nen necessita? Viu o mort?
L’AMIC.
Viu, n’estic segur.
EL
MARIT. I què és pitjor per a un nen, veure els seus pares per separat o viure
eternament enmig de baralles?
L’AMIC.
(Després de pensar-ho una mica.) En aquest cas, doncs, demana el
divorci.
EL
MARIT. Demanar el divorci, això arreu és dit. I on viuré? Acabo, per dir-ho
així, d’installar-me, m’he comprat un pis... Per cert, com ho trobes? Que
acollidor ara, oi?
L’AMIC.
El teu apartament és un joiell.
EL
MARIT. Mira, m’he installat un bar al moble de la sala d’estar. (Fa una
demostració.) Quan prems el botó, l’ampolla avança.
L’AMIC.
Que ingenyós!
EL
MARIT. (Redreça la part abatible del bar.) Home, tinc mala sort. Acabo
més o menys d’installar-me, he amuntegat un reguitzell de coses, i ara què?
L’AMIC.
No demanis el divorci.
EL
MARIT. Hauré, doncs, d’escarrassar-me tota la vida, oi? (Després romandre
pensatiu.) Em penjaré! Aquí mateix, al mateix lloc. Hi ha corda?
L’AMIC.
Sí. (Treu una pilota de cordill de la cartera i la dona al Marit. Aquest se
l’observa minuciosament i es posa a provar la seva solidesa.)
EL
MARIT. Aquest cordill és de primera. On l’has comprat?
L’AMIC.
Aquí, al magatzem a davant de casa teva.
EL
MARIT. Nosaltres també hauríem de comprar-ne un així, no tenim res per assecar
la roba. (Retractant-se.) Hostia! Però, de què estic parlant? Que ella
mateixa s’encarregui de la roba i les cordes!
L’AMIC.
Doncs, demana el divorci.
EL MARIT. Ja ho faré. La sola cosa és que hi ha un punt
negatiu, la gent començarà a xafardejar. Se’n digui el que se’n digui, però hi
ha alguna cosa deshonrosa en el divorci. Encara que no t’ho explicaré a tu,
atès que ets divorciat.
L’AMIC. Sí, amic meu, per això no cal esperar rebre
felicitacions.
EL
MARIT. M’agradaria molt saber per què.
L’AMIC.
Què et diré? La família és el nucli de la societat. En destruir la família,
també destrueixes la societat. Per tant, aquesta darrera et mira amb
desaprovació. A més, cada divorci és un naufragi moral, el reconeixement d’una
derrota personal. És per això que no rebràs felicitacions.
EL
MARIT. No pots imaginar-te fins a quin punt això faria esquellots! Tota la seva
família acudiria corrents. I la meva, també.
L’AMIC.
És sempre així. Quan necessites ajuda, no trobes a ningú, en canvi tothom
s’entén amb tothom per posar-te entrebancs.
EL
MARIT. (Fent anar els ulls d’una banda a l’altra i prenent una altra veu.)
«Déu meu, (Amb la seva veu:), dirà la tia de la veïna de la seva cosina,
(Amb la veu de la «tia»:) tan bé que vivíeu, tot amb tot!» (Amb veu
seva.) Si tan sols sabia quina energia cal per salvar les aparences! Saps
què? Un matrimoni afortunat, això no existeix, és una il·lusió òptica. Vist de
fora, tu et creus que això existeix, però, de dintre estant, això no existeix.
I no pot existir. Simplement alguns aconsegueixen més fàcilment amagar el seu
desacord i els altres menys fàcilment. (Confidencialment.) Si tota la
tropa cau sobre meu per em convèncer de reconciliar-me, cediré.
L’AMIC.
Doncs, no demanis el divorci.
EL
MARIT. Gràcies pels consells, tan aviat «demana el divorci» com «no demanis el
divorci». Què és el que penses realment?
L’AMIC. Sincerament?
EL MARIT. No. Hipòcritament!
L’AMIC.
No demanis el divorci.
EL
MARIT. Per què?
L’AMIC.
Per diverses raons. La raó principal és que encara no ets madur.
EL
MARIT. Què vol dir això: «no ets madur»?
L’AMIC.
Ja que estàs demanant consell, podem doncs dir que es tracta d’un comportament
prematur.
EL
MARIT. Tu creus?
L’AMIC.
Imagina’t, per exemple, que hi ha un incendi a casa teva. Com reacciones? Fuges
o demanes consell als teus amics? «D’una banda, hauries de salvar-te, d’altra
banda, seria una pena perdre el joc de te.» Si quan cremes, t’asfixies,
pereixes, no sents res, llavors té paciència.
EL
MARIT. I si no vull, si no puc tenir-ne ?
L’AMIC.
Per què et poses nerviós? Qualsevol adult o bé ha divorciat, o bé a volgut
divorciar, o bé voldrà divorciar. No t’imaginis, doncs, que estàs tot sol al
món per ser tan infeliç. Anem tots pel mateix camí. Però, no
tots tenen set punts, sinó setanta.
EL
MARIT. Jo, en tinc set cents. Vols que te’ls enumeri tots?
L’AMIC. No cal.
EL MARIT. Vuitè...
L’AMIC. Prou!
EL MARIT. En resum, he près una decisió ferma. Tan
aviat com sigui aquí, li dic tot.
L’AMIC.
Potser no val la pena aigualir la vostra festa?
EL
MARIT. No és una festa, sinó l’aniversari d’un dol. Així que farè
una creu sobre.
L’AMIC.
I desprès et penediràs.
EL
MARIT. M’estàs parlant d’incendis i de no sé què, però, tu saps
per què aguanto? Perquè ja no sóc un ésser humà, sóc un cadaver carbonitzat. És
que tot sol sóc un cimentiri. Tots els meus somnis, els meus projectes, totes
les meves esperances, tot això és enterrat. Però, m’és igual. (Com més va,
més és excitat.) Tan bon punt entra...
La Muller
apareix. És una dona bonica. Té paquets, rotllos, capses i un parell de guants
de boxa als braços. Els dos amics callen, confosos.
LA MULLER. (Fent un petó al seu marit.) Felicitats,
estimat. Són per a tu. (Li dona els guants.)
EL MARIT. Què vols que faci amb guants de boxa?
LA MULLER. En aquest dia tan especial volia
ofrir-te alguna cosa viril. És agradable sentir un veritable home a prop seu.
Així ho diuen les amigues.
EL MARIT. Però jo no faig
boxa.
LA MULLER. Ah no? En parles tantes vegades... He
pensat que en feies. (Estèn la mà a l’Amic.) Hola!
L’AMIC. Feliç aniversari. (Treu flors del maletí
i les dona a la Muller.)
LA MULLER. Gràcies. Ets molt atent. (Mirant el
seu marit de reüll:) Cosa que no ho diria d’alguns altres.
EL MARIT. (A l’Amic, d’una veu forta.) No et
disposaves a fumar?
L’AMIC. Jo?! Ah! sí... (A veu baixa, al Marit.)
Vols tenir una explicació amb ella? Quin sentit té afanyar-se?
EL MARIT. (D’una veu forta.) Agafa el
cendrer.
L’AMIC. (Molt baix.) No demanis el divorci,
t’en penediràs.
EL MARIT. (D’una veu forta.) Vols un
encenedor?
L’AMIC. Gràcies, no
necessito un encenedor. (Surt.)
EL MARIT. (Després dubtar una llarga estona.)
He de parlar amb tu.
LA MULLER. Jo també. (Col·loca les flors dins un
gerro.)
EL MARIT. Doncs...
LA MULLER. Has comprat vodka?
EL MARIT. No.
LA MULLER. Tot i que t’ho vaig demanar!
EL MARIT. No vaig tenir temps.
LA MULLER. M’agradaria saber amb què estaves tant
ocupat.
EL MARIT. He estat intentant trobar-te un regal.
LA MULLER. I l’has trobat?
EL MARIT. Sí. Però, no és tracta d’això. Veus, fa temps
que m’ho pregunto...
LA MULLER. (Interrompent-lo.) Jo també em
pregunto el que m’has comprat. Perfum?
EL MARIT. No, no és un perfum.
LA MULLER. I què, doncs? Un rellotge?
EL MARIT. Tampoc. Tu has escollit alguna cosa viril
per a mi i jo alguna cosa femenina per a tu.
LA MULLER. Una casserola, potser?
EL MARIT. Ja ho veuràs després. Ara bé, no és
tracta d’això. M’hi he pensat molt i he arribat a la conclusió que...
LA MULLER. Estimat meu, guardarem les conclusions
per a demà. Avui, no tenim temps.
EL MARIT. Però, en algun moment hem de...
LA MULLER. Sí. Sens falta. Però, no ara. Ensenya’m
primer el regal.
EL MARIT. (Treu el paquet a contracor.) No
és res extraordinari.
LA MULLER. (Desempaqueta el regal i descobreix
una combinació.) Que bonica! El meu color preferit. La puc provar ara
mateix? (Es treu el vestit i la roba interior.)
EL MARIT. Escolta’m, sisplau. La meva decisió no
serà cap sorpresa per tu, perquè ja fa molt de temps, d’una manera o altra...
L’AMIC.
(S’ha posat la combinació.) Com t’agrada?
EL MARIT. No està gens malament.
LA MULLER. T’agrado vestida així?
EL MARIT. (Encara amb els guants en les mans, en
un to indiferent.) Sí.
LA MULLER. (Abraça el seu Marit i li fa un petó.)
Gràcies.
LE MARI. (En els braços de la Muller.) De
res. Te volia dir que...
LA MULLER. (Li tenca la boca amb un petó.)
No cal parlar gens. (Abraça fort el seu Marit. Ell deixa caura els guants i, involuntàriament, respon
amb una abraçada.)
EL MARIT. És cert que et va bé.
LA MULLER. Potser és massa curta, oi?
EL MARIT. Ni poc, ni massa. (L’estira cap a ell
i l’abraça més fort.) La porta està tancada?
LA MULLER. No.
EL MARIT. I si la tanquem?
LA MULLER. I els nostres convidats?
EL MARIT. S’esperaran.
LA MULLER. No et fa sentir incòmode?
EL MARIT. Tant se nos en fot!
LA MULLER. No volies dir-me alguna cosa?
EL MARIT. Després.
LA MULLER. Parlem, si vols.
EL MARIT. No pas ara.
LA MULLER. Algú truca a la porta.
EL MARIT. Tu ha semblat.
LA MULLER. Algú està arribant.
EL MARIT. És només una impressió.
Entra l’Amic.
L’AMIC. Humph! humph!... Us
molesto?
LA MULLER. (Amb un posat tranquil.) Gens ni
mica.
EL MARIT. No ets un desconegut, que sapigui.
LA MULLER. Estaré llesta en cinc minuts. (Al
Marit.) No t’oblidis de la vodka.
La Muller
va a la cambra i es vesteix, mirant-se al mirall. El Marit es posa els guants i,
evitant mirar el seu amic, comença a boxejar, donant cops a un adversari
imaginari.
L’AMIC. I doncs? Com ha
anat?
EL MARIT. De què parles?
L’AMIC. Has parlat amb ella?
EL MARIT. No vaig tenir temps.
L’AMIC. Has tingut por?
EL MARIT. Jo, tenir por? No em coneixes bé.
Simplement, és astuta com una guineu.
L’AMIC. Què t’ha dit?
EL MARIT. Res.
L’AMIC. I tu?
EL MARIT. Res, també. A més, per a què? És bastant
clar així. Val millor que ho deixi caure tot, i que marxi. (Es treu les
sabatilles i es posa els mocassins.)
L’AMIC.(Ansios.) Ho dius seriosament?
EL MARIT. (Tot
posant-se l’impermeable.) Tu creus que és broma? (Agafa una maleta
petita.)
L’AMIC. On vas?!
EL MARIT. A comprar vodka. M’ho ha demanat.
Tornaré. (Surt.)
La Muller, sortint del dormitori, torna al menjador.
Pausa.
LA MULLER. Què?
L’AMIC. (Vacil·lant.) Què « què »?
LA MULLER. De què parlàveu abans que jo arribés?
L’AMIC. (En un to evasiu.)
D’una cosa i d’una altra.
LA MULLER. No et desviis del tema. Ja sé que s’està
tornant a plantejar el divorci.
L’AMIC. Si ho saps, llavors
per què ho preguntes?
LA MULLER. El que ell ha dit no em pot importar
menys. Però, el que m’importa més és el que tu has respost. (L’Amic es queda
callat.) Evidentment, has intentat dissuadir-lo, és així? (L’Amic fa un
gest evasiu.) Et pregunto si és així!
L’AMIC. Bàsicament, sí, és
així.
LA MULLER. I després, intenta dir que tens
consciència.
L’AMIC. Escolta...
LA MULLER. (En silenci agafa unes estovalles.)
Ajuda’m.
L’AMIC. (Ajudant-la a posar les estovalles sobre
la taula.) Però, què podia fer, jo? Tu saps ben bé com jo que engega a la
primera.
LA MULLER. És precisament per això que calia
convencer-lo de demanar el divorci. Mai prendrà la decisió pel seu compte.
L’AMIC. No podia, però...
LA MULLER. (Li deixa les copes a les mans.)
Posa-les damunt la taula.
L’AMIC. Quants serem?
LA MULLER. Quatre.
L’AMIC. Com va que serem tan pocs?
LA MULLER. És una data aniversari com qualsevol
altra i, a més, no ens ho podem permetre. Acosta les cadires.
L’AMIC. El cactus embarassarà el pas. Potser seria millor treure’l d’aquí?
LA MULLER. Que es quedi on és. (Elimina amb cura
la pols del cactus amb un raspall.)
L’AMIC. (Col·locant les copes.) Qui serà la
quarta persona?
LA MULLER. Una amiga.
L’AMIC. La coneixo?
LA MULLER. No. Però, t’agradarà. Li podes fer la
cort.
L’AMIC. Tinc la teva autorisació?
LA MULLER. És millor que donar consells estúpides
al meu marit.
L’AMIC. Per què dius « estúpides »?
LA MULLER. En aquesta història tens una conducta
mesquina i vil.
L’AMIC. Pren-t’ho amb
calma, però.
LA MULLER. Potser, t’he tocat el voraviu?
L’AMIC. Ni gens ni mica.
LA MULLER. Estàs mentint. He tocat el blanc, i
t’has picat.
L’AMIC. Al cap i a la fi, tinc dret a voler el seu
bé.
LA MULLER. I el meu?
L’AMIC. El teu també. Però vaig anar a escola amb
ell, a les mateixes classes.
LA MULLER. I amb mi?
L’AMIC. Amb tu, també. Però, sigui com sigui, és el
meu amic.
LA MULLER. I jo? Què sóc jo per a tu?
L’AMIC. Tu?... Com dir-ho... Ja ho saps, no?
LA MULLER. Pots ésser més clar? Parla, no tinguis
por. No es tracta de dir paraulotes.
L’AMIC. Doncs, mira... La meva amiga.
LA MULLER. Oh! Quina delicadesa.
L’AMIC. Escolta... (Vol
abraçar-la.)
LA MULLER. (Li posa els plats a les mans.)
Té.
L’AMIC. Què en tinc de fer?
LA MULLER. Tenir-los.
L’AMIC. Creus que quan no parava d’adreçar-te
retrets, jo ho havia d’admetre?
LA MULLER. Tenint en compte la relació que tu i jo
tenim, com a mínim tindries de fingir voler veure’m lliure. Però tems per
damunt de tot, que de sobte em vegis sense marit.
L’AMIC. (Replicant sense
convicció.). És clar que no, per què...
LA MULLER. (Secament.) Perquè una «amiga»
casada és més còmode. No us
molesta, no us ocupa temps, no us pertorba el descans, no fa correr un risc a
la vostra sacrosanta llibertat. Això és pràctic, no? I el més
important és que...
L’AMIC. Calma’t.
LA MULLER. ...el més important és que pots fer com
si volies quedar-te amb ella per sempre, sí, però, dissortadament, no és
lliure.
L’AMIC. Vols parar!
LA MULLER. Perquè sé que, més que res al món, tens
por de casar-te.
L’AMIC. Vaig tenir una experiència amarga.
LA MULLER. És pura comèdia.
L’AMIC. Tu no saps què vaig haver de suportar amb
la meva exdona.
LA MULLER. Paraules i només paraules! Penses que et
podem creure?
L’AMIC. Almenys tant com tu. Prou ho vec com tots
dos feu aquí cofisimofis.
LA MULLER. Dolç Jesús, quin crim! Em van sorprendre
amb el meu propi marit!
L’AMIC. És que m’havies assegurat que no hi havia
res entre vosaltres.
LA MULLER. Estàs fingint estar gelós o m’equivoco?
L’AMIC. No estic fingint,
de debó estic gelós.
LA MULLER. De debó?
L’AMIC. De debó.
LA MULLER. Si vols el deixo, només cal una sola
paraula teva.
L’AMIC. (Vacil·lant.) Humph!... Tens
d’entendre que...
LA MULLER. Això t’espanta?
L’AMIC. No et pensis que m’hi nego. Però, cal
esperar una mica.
LA MULLER. Esperar? Però què?
L’AMIC. Tot això s’ha d’aclarir, madurar... I llavors tots els problemes desapareixeran
automàticament.
LA MULLER. Bé, molt bé. D’acord. Si, de la teva
banda, avui, res no s’aclareix i els problemes no desapareixen, considera que
tot s’ha acabat entre nosaltres. M’has entès? Avui.
EL MARIT. (Entrant.) Què hi ha «avui »?
L’AMIC. L’aniversari. (Passa els plats al Marit.)
Té.
EL MARIT. Què en tinc de fer?
L’AMIC. Tenir-los. (Pren cigaretes i surt.)
EL MARIT. Què té?
LA MULLER. (Amoïnada.) On és la vodka?
EL MARIT. No en tinc.
LA MULLER. Com no en tens? No l’has comprada?
EL MARIT. El nostre magatzem, no sé per quina raó,
és tancat, i no tinc temps de cercar més enllà.
LA MULLER. Això tampoc no ho pots fer. Un home...
El Marit col·loca els plats sobre la taula sense
dir una paraula.
Hauries pogut posar una corbata... És una festa, al
cap i a la fi.
EL MARIT. Quin sentit té? Gairebé no hi haura
convidats.
LA MULLER. (Irritada.) Si no és pels
convidats, home! Per mi.
Els dos,
descontents, callen. Entra l’Amic.
L’AMIC. (Intuint que s’ha produit una baralla.)
De fet, vull donar-vos, en motiu de la vostra festa, alguna cosa gran i clar. (Treu
una ampolla de la seva cartera.)
EL MARIT. (Alegre.) De veritat, que és
vodka?
LA MULLER. Això ve a tomb. (Al Marit.) Pren-ne
exemple, del teu amic.
EL MARIT. (Amb gratitud.)
Gràcies, company, m’has salvat. I com ho has endevinat?
L’AMIC. Sempre en tinc alguna amb mi. Per si de
cas.
LA MULLER. Aquest afer és arreglat. Vaig a
m’encarregar del pastís.
EL MARIT. Necessites ajuda?
LA MULLER. (Se’l mirant fixament.) No et
molestis. Més aviat, obriu les ampolles. (Entra a la cuina i comença a coure
el pastís. A partir dels seus gestos bruscs, és fàcil endevinar que està de mal
humor.)
L’AMIC. Heu tornat a tirar-vos els plats pel cap?
EL MARIT. No passa ni un dia sense una agafada.
L’AMIC. (Amb prudència.) Has pogut treure el
tema del divorci a la conversa?
EL MARIT. Encara no. (Agafa
una corbata.)
L’AMIC. (Adquireix un to
persuasiu.) No val la pena parlar-ne.
EL MARIT. (Amb amargor.) I si jo vull provar
la llibertat? Fins i tot només un glop!
L’AMIC. Provem més aviat la vodka.
EL MARIT. No vull.
L’AMIC. Només
una mica.
EL MARIC. Ja saps que no sóc aficionat a veure
vodka.
L’AMIC. Una glopadeta.
EL MARIT. No.
Tinc altra cosa a fer que això. Prefereixo penjar-me. (Estreny el nus de la
corbata.)
L’AMIC. No te’n surtiràs. Només aniràs d’un calabós
a un altre. Tots els homes somien que s’escapen a la recerca de la llibertat,
però tots corren cap a una altra dona.
EL MARIT. Tu penses que no hi ha variants?
L’AMIC. Dissortadament, els cònjuges poden
alliberar-se els uns dels altres, però no del matrimoni, mai. I el dissort no
està en el cònjuge, sinó en el matrimoni mateix.
EL MARIT. Creus?
L’AMIC. És com t’ho dic. Un científic ha demostrat,
amb l’ajuda de la termodinàmica, que el final normal d’un matrimoni és el conflicte
i el divorci. Mira, estàs patint, passant-ne de totes, estàs considerant que
ets precisament tu qui té mala sort, quan en realitat és una llei. I no hi pots
fer res.
EL MARIT. Què hi té a veure la termodinàmica amb el
matrimoni?
L’AMIC. Imagina’t que hi ha una tetera sobre la
taula. Què penses, pot escalfar sola?
EL MARIT. És clar que no.
L’AMIC. Doncs, aquí ho tens! El matrimoni és
aquesta mateixa tetera. Només és pot refredar. És una llei de la natura, una qüestió
de temps. Aquest científic ha presentat xifres: més de la meitat dels
matrimonis acaben per un divorci. I dels matrimonis restants, només un terç són
feliços. De moment.
EL MARIT. No pot ser!
L’AMIC. Són les lleis de la estadística. De veritat,
pensaves que estaves sol en aquest vesper?
EL MARIT. Però, llavors, per què la gent es casa?
L’AMIC. Tothom pensa que són una excepció. (Després
de callar.) Ens escoltem una música lleugera?
EL MARIT. Posaré un disc. (Tria un disc i
enganxa el tocadiscs. És pot escoltar una música suau.) Saps que,
independentment del teu científic, jo també he tingut semblants pensaments?
Vec, diguem, una dona jove, radiosa, bella que marxa pel carrer; la miro, em
quedo embadalit, és clar, i em dic a mi mateix: és possible que, també, algú
n’hagi tingut prou, d’ella?
L’AMIC. És una llei de la natura. Una qüestió de
temps.
EL MARIT. Quantes persones, probablement,
llangueixen a casa, sense que ho sospitem?
Uns milions... I, no obstant això, és tan important la felicitat en
totes les llars!
L’AMIC. No sé els altres, però jo ho vaig esbrinar
fa molt de temps.
EL MARIT. I tu, no vas tenir por de divorciar-te?
L’AMIC. És clar, que n’he tingut.
EL MARIT. I com ho has fet
per decidir-te?
L’AMIC. La meva dona m’ha fet sortir de
polleguerra.
EL MARIT. Amb tot no era pitjor que la meva, oi?
L’AMIC. No es poden
comparar. Dones com la que tens, no es troben així. Però, hi
ha entre vosaltres dos el que s’anomena incompatibilitat.
EL MARIT. «Incompatibilitat»… És absurd. Mira, en
Colom, ell, no hi té aquesta paraula en el seu vocabulari. I per què? Perquè la
seva dona és una reina. Per a ell, va aprendre a conduir una moto.
L’AMIC. I la
teva, de quina manera és abominable?
EL MARIT. Probablement, ni tan sols és abominable.
En tot cas, abans de casar-me amb ella, m’agradava, fins i tot. Potser, fins i
tot ara, ella li agrada a algú.
L’AMIC. És sempre així. Mira, posem un exemple, has
comprat un cotxe. Al principi, no te’n
pots desprendre, qualsevol excusi és bona per pujar-hi, t’agrada de posar-te al
volant. Però passa un any i simplement es converteix en un cotxe que cal
mantenir i reparar, un cotxe que et costa una muntanya de diners i molèsties...
I comences a notar que la gent té cotxes millors que el teu, i et venen ganes
d’aconseguir-ne un de nou...
EL MARIT. És veritat.
L’AMIC. Una esposa és com la lluna, et mostra
sempre el mateix costat. Potsèr, l’altre costat és atractiu, però no el veus.
EL MARIT. Sí, que és veritat.
L’AMIC. Quan el defecte més petit es repeteix
desenes de vegades, es torna insuportable. A mi mateix, en un moment, em va
obsessionar un cosset bigarrat i des de llavors estic víctim d’enlluernament.
EL MARIT. Pel que fa al caràcter, estava bé,
almenys?
L’AMIC. Plagués a Déu que fos així!
EL MARIT. I pel que fa al tarannà?
L’AMIC. Un autèntic bacallà congelat.
EL MARIT. Però, per què et vas casar amb ella?
L’AMIC. Per què la gent es casa, si no per
estupidesa.
EL MARIT. No sempre per
estupidesa. De vegades (Sospira.) per necessitat.
L’AMIC. La qual cosa també és una estupiditat. I, a
més, no vaig ser jo qui es va casar amb ella, va ser ella qui es va casar amb
mi.
EL MARIT. Són, al cap i a la fi, els homes els que
prenen la iniciativa.
L’AMIC. Quan es tracta de lligar per una o dues
nits, són els homes els que són més emprenedors, per descomptat, però quan és
per a tota la vida, indiscutiblement són les dones.
EL MARIT. Llàstima que hagis viscut en una altra
ciutat quan estaves casat. Ni tan sols vaig arribar a coneixer la teva dona.
L’AMIC. No has perdut res.
EL MARIT. Per tant, des de llavors ets misogin.
L’AMIC. No m’estimo les mullers, però no tinc res
en contra de les dones.
EL MARIT. Segur que tens una bella dona sola al teu
punt de mira?
L’AMIC. Per què precisament
sola?
EL MARIT. És clar, no? Sempre
lliure, sempre a la teva disposició, sense complexos...
L’AMIC. Les dones soles, amic meu, miren de
casar-se. I llavors, bona nit els «sempre a la teva disposició»!
EL MARIT. (Tenebrós.) És veritat. Aquestes
dones lliures s’estimen massa retreure i queixar-se. Per què, diuen, no vas al teatre o visites amb mi?... I,
només necessites una única cosa de mi...
L’AMIC. (En la mateixa línia.) I no necessito un home robat a una altra. Les
restes, els relleus, els robatoris, ja n’hi ha prou... I vull com tothom...
EL MARIT. Tot això és cert,
paraula per paraula. A propòsit, no sé si tu he dit?
L’AMIC. Què?
EL MARIT. (Confús.) Bé, doncs... sense
entrar en detalls.
L’AMIC. Un moment! Tens una aventura o què?
EL MARIT. En absolut. Què et passa?
L’AMIC. Fa temps?
EL MARIT. (Confós.)
No gaire.
L’AMIC. Ah! Vet
aquí perquè t’has ficat al cap de sol·licitar el divorci... Dius que no és
casada?
EL MARIT. Sí, no hi ha dubte.
L’AMIC. I, és clar, estàs enamorat d’ella?
LE MARI. Enamorat, no enamorat, però fins a un cert
punt... I, en gros, fins i tot en part, fortament.
L’AMIC. I, és clar, estàs a punt de casar-te amb
ella?
EL MARIT. Jo? T’has tornat boig? (Amb un aire de
culpa.) Per dir la veritat, sí.
L’AMIC. Però, quin beneit
del cabàs! No n’hi ha prou amb una corretja?
EL MARIT. Però, si no la coneixes gens! Vols que te
la presenti?
L’AMIC. Per a què? No
tindràs la meva benedicció, no hi comptis.
EL MARIT. Tant sí com no, la veuràs ara mateix.
L’AMIC. On?
EL MARIT. Aquí.
L’AMIC. Aquí?
Però, a veure, la teva dona ha dit que no s’esperava ningú més que la seva
amiga.
EL MARIT. Justament, és la seva amiga.
L’AMIC. (Esbalaït.)
Ho entenc.
EL MARIT. I sí, amic meu,
així és... Recentment s’ha traslladat a la ciutat. Treballa
amb la meva dona.
L’AMIC. Ho entenc.
Entra una dona
jove.
EL MARIT. (Radiant d’alegria.) Ve-te-la
aquí! (El Marit l’agafa pel braç i la condueix a l’Amic. Aquest últim
s’aixeca lentament i es troba davant d’ella. Intercanvien una mirada llarga.)
És el meu amic...
L’AMIGA. (Interrompent-lo.) Us podeu
estalviar de fer les presentacions. (Allargant la mà a l’Amic.)
Encantada de conèixer-lo. He sentit tantes bones paraules sobre vostè...
L’AMIC. (Estrenyent incòmode la mà que li
allarga la dona.) Encantat.
L’AMIGA. No sé per què, però l’imaginava molt
diferent.
L’AMIC. Està decebuda?
L’AMIGA. Agradablement sorpresa.
EL MARIT. Vaig a dir a la meva dona que hi som
tots.
El
Marit desapareix cap a la cuina i informa la seva dona de l’arribada de la seva
amiga. La Muller s’ajusta ràpidament el vestit. Al menjador hi ha una pausa
llarga.
L’AMIC. (Amb hostilitat.) Què hi fas aquí?
L’AMIGA. He mudat de lloc.
L’AMIC. Pregunto: què hi fas aquí, en aquesta casa?
L’AMIGA. Potser m’està prohibit d’entrar en aquesta
casa?
L’AMIC. Deixa el noi en pau. Es mereix tenir una
millor sort.
L’AMIGA. La seva sort no és cosa teva.
L’AMIC. Això és el que veurem. Li obriré els ulls.
L’AMIGA. Jo
també.
L’AMIC. A què et
refereixes?
L’AMIGA. La seva dona em va confiar una o dues
coses. Només no sabia que era tu. (Amb un to burleta.) « L’amic de la
família... »
L’AMIC. I a més, m’estàs fent xantatge.
Pausa.
L’AMIGA. En resum, aquesta és la primera vegada que
ens veiem. Tu no saps res i jo no sé
res. Espero que estem d’acord, oi?
El
marit i la muller entren dins el menjador.
LA MULLER. (Besant la seva amiga.) Ah, per
fi!
L’AMIGA. Quin vestit més meravellós... Un autèntic
vestit de nùvia.
LA MULLER. És un vestit com qualsevol altre. Us
prego que poseu-vos a la taula.
L’AMIGA. Abans, mostra’m, almenys, el teu
apartament. No he estat mai a casa vostra.
LA MULLER. Si no hi ha res a veure... fa tan poc
temps que ens estem aquí, encara no estem del tot instal·lats.
L’AMIE. És encara més interessant. Aquesta
prestatgeria està preparada o feta a mida?
LA MULLER. La va fer el meu marit. (Amb
condescendència.) El meu marit té manetes.
L’AMIGA. (Amb un somriure forçat.) Ensenya’m l’habitació.
EL MARIT. No cal. Si
no hi ha res a veure!
LA MULLER. I tant, que hi ha coses a veure! T’ho
ensenyaré tot. Començarem per l’habitació del nen. Ves amb compte amb el cactus,
evita’l. (S’emporta la seva amiga.)
EL MARIT. Aleshores, què me’n dius? (L’amic dibuixa
amb la mà un gest vague.)
És bonica, oi?
L’AMIC. M-m-m!
EL MARIT. Té molt bon caràcter. I sobretot és una
bomba. La meva dona no li arriba a la sola de la sabata, no trobes?
L’AMIC. M-m-m!
EL MARIT. I
a diferència de la meva dona és sempre alegre, plena de vida i, a més, ha
passat per camins...
L’AMIC. I per quins camins ha passat?
EL MARIT. Ha estat casada.
L’AMIC. Sí, cert, però aquesta desgràcia colpeja moltes
dones.
EL MARIT. Però, no todes han tingut el marit que
ella ha tingut.
L’AMIC. (Estenent el braç cap a l’ampolla.)
Disculpa’m, però, finalment, vaig a prendre una copeta.
EL MARIT. Fes, fes. Ara pots.
L’AMIC. (Omplint el seu got.) I doncs, quin
tipus d’home era el seu marit?
L’AMIC. Un porc, un totxo acabat, un egoïste... i,
a més a més, un alcohòlic empedreït.
L’amic,
que estava a punt d’apropar-se la copa als llavis, la posa sobre la taula.
L’AMIC. Es podria pensar que l’has vist.
EL MARIT. Gràcies a Déu, no.
Però m’imagino aquest brètol tan clarament, que si el trobo al carrer,
el reconeixeré immediatament.
L’AMIC. Però potser bevia de tristesa o de
malenconia.
EL MARIT. Tots els alcohòlics parlen així. Per què has
tornat a posar la copa sobre la taula?
La
Muller i l’Amiga es tornen de l’habitació del nen.
LA MULLER. Ara, anem a mirar la nostra habitació.
Compte amb el cactus!
Van
a la cambra i continuen la seva discussió.
L’AMIGA. (Mira al voltant de l’habitació amb un
esguard ombrívol. ) Quin llit molt tou! Però, quin luxe!
LA MULLER. El meu marit el va triar ell mateix a la
botiga.
L’AMIGA. (Obrint l’armari.) Aquest armari ve
de la botiga?
LA MULLER. No. El meu marit el va dissenyar i el va
fer fer tenint en compte les dimensions de l’habitació.
L’AMIGA. (En sospirar.) Tampoc em
desagradaria tenir el mateix.
LA MULLER. Anem més endavant que t’ensenyaré la
cuina.
Les
dones entren dins la cuina.
LA MULLER. T’agrada?
L’AMIGA. (Amb enveja.) Grandiós.
LA MULLER. El meu marit hi ha fet moltes millores...
Prestatges petits, ganxos petits...
L’AMIE. El teu marit és un déu del bricolatge i no
estas satisfeta?
LA MULLER. Serrar i barrinar, això rai!, ho sap
fer! Però, és d’això que se’n diu felicitat?
L’AMIGA. Les vostres relacions continuen iguals?
LA MULLER. Només empitjoren cada vegada més.
L’AMIGA. Estàs considerant alguna cosa, pel que fa
al divorci?
LA FEMME. Una o dues coses.
L’AMIGA. I ell?
LA MULLER. (Amb amargura.) Encara està
fluctuant. Molts gestos, pocs efectes. L’única persona que es beneficia de les
seves convulsions és ell mateix.
L’AMIGA. I de quin benefici es tracta precisament?
LA FEMME. És com que si tenia consciència de fer
alguna cosa. No es permet romandre al lloc que li toca.
L’AMIGA. (En mirar la cuina elèctrica.) Fa
bona olor.
LA MULLER. El pastís està coent al forn. Oh! Disculpa’m, però he
d’acabar de fer l’amanida. (Es posa un davantal.)
L’AMIGA. Com puc ajudar-te?
LA MULLER. Si això no és massa demanar, talla les
verdures.
L’AMIGA. Tens sort, ell,
almenys no beu.
LA MULLER. Potser també estaria encantat de beure,
però per a això necessites un pretext. De tan gran que és el seu sou que no és
visible al microscopi. Ni tan sols té una mica d’ambició.
L’AMIGA. L’ambició només podreix la gent.
LA MULLER. No me’n parlis. Un home ha de saber com
portar una carrera. Però el meu quan es jubilarà tocarà el mateix sou que quan
va ser contractat.
L’AMIGA. Potser, no necessita guanyar un sou
millor.
LA MULLER. Ell, és cert, no ho necessita per a ell,
però s’ha de mantenir la família. També té una família. Em costa arribar a
final de mes, i tu creus que això l’emociona?
L’AMIGA. No són els diners que et fan feliç.
LA MULLER. Sí, és clar! Quan en tens. I si no en
tens? Ho saps, tu, que no estic
perseguint diners, però, tot i així, hi ha límits, oi? Ja, que
vaig descalça i despullada, he d’aguantar la seva tribu. No és un apartament,
sinó un alberg.
L’AMIGA. T’estic escoltant
i em costa d’entendre. Què et molesta tant d’ell?
LA MULLER. És perquè continua ésser desconegut. És
difícil ho entendre? És sord i cec. Em
mira de fit a fit i no em veu. M’escolta i no em sent. Sembla que
hi és, molt a prop, però tot el seu ésser és infinitament lluny. Em diu alguna
cosa, però en realitat és mut, perquè totes les nostres converses són
inconsistents.
L’AMIGA. Però, com heu arribat a aquest punt?
LA MULLER. No puc entendre-ho jo mateixa. Malgrat
tot, temps enrere hem estat joves, vam passar nits senceres a arrossegar-nos
per tot arreu, feliços, i sabíem amb certesa, estàvem del tot segurs que per a
nosaltres res seria igual que era per als altres, que tot seria més pur, més
bonic i sobretot, que duraria indefinidament. I al final, vivim com tothom, encara menys bé. N’hi ha per plorar. Perquè
la vida passa, i no em queda res, ni amor ni esperança... O bé els nostres
sentiments no eren genuïns, o bé no vam ser capaços de conservar-los. Ara ja no
importa... Apa, ja n’hi ha prou de plorar, és hora de seure a menjar, segur que
els homes ja es comencen a impacientar...
S’eixuga
els ulls humits de llàgrimes i es pinta les pestanyes. L’amiga agafa el plat
d’amanides i es dirigeix al menjador.
L’AMIGA. (Als homes.)
No us molesto?
EL MARIT. En absolut. Estàvem parlant precisament
de tu. Li agrades molt. (A l’amic.)
És veritat, oi?
L’AMIC. M-m-m!
L’AMIGA. (Amb
un somriure lluminós.) N’estic encantada. (A l’amic.) M’agrada molt també.
L’AMIC. Gràcies. (Pausa.)
Vaig a fumar. (Surt.)
EL MARIT. Un paio formidable, oi?
L’AMIGA. (Secament.) Sens dubte. Hem de
parlar tu i jo.
FI DE LA
PRIMERA PART
PART
SEGONA
L’acció es desenvolupa sense interrupció. El Marit
i l’Amiga es tenen l’un davant de l’altra.
L’AMIGA. Hem de parlar tu i jo.
EL MARIT. Algú pot entrar en qualsevol moment.
L’AMIGA. Només necessito fer-te una pregunta.
EL MARIT. (Defugint el tema.) De què
parlaves amb la meva dona?
L’AMIGA. De res. Em va ensenyar el vostre petit
niu. Ara sé, almenys, com vius. Molt còmodament, indiscutiblement.
EL MARIT. (Vacilla.) Estic molt content.
L’AMIGA. I jo també. El
que més m’ha agradat va ser, a la vostra bonica habitació, aquest bonic llit
esponjós que vas fer tu i els dos simpàtics coixinets col·locats l’un al costat
de l’altre.
EL MARIT. (Confús.) No tens cap raó per
estar gelosa, dona! T’he explicat cent vegades que no vivim junts.
L’AMIGA. Només dormiu junts.
EL MARIT. Hauria de dormir a terra, potser? (L’Amiga
roman en silenci.) No sé quines paraules triar per assegurar-te...
L’AMIGA. És que no cal. Em dius que et disposes a
marxar de casa mentre que omples tot l’apartement amb petits prestatges i
petits ganxos.
EL MARIT. Si faig bricolatge, és per matar la
depressió, ho pots entendre, no? Omplo el buit que hi ha en les meves
relacions.
L’AMIGA. N’hi ha prou amb perdre el temps.
Digues-me, com es va acabar la vostra explicació? (El Marit romana silenciós.)
Doncs, què ha dit?
EL MARIT. (Amb veu baixa.) Qui?
L’AMIGA. (Impacientment.) La teva dona.
EL MARIT. Sobre què?
L’AMIGA. No heu tingut una explicació?
EL MARIT. Veus, l’oportunitat no es va presentar realment.
Vaig haver d’anar a tot drap a comprar vodka.
L’AMIGA. Déu meu! Però, què hi té a veure la vodka?
EL MARIT. Res de res. Peró, no he pogut, ho pots entendre, oi? En un dia
com aquest, ho pots entendre? És clar, no celebrem les noces de plata, però no
deixa de ser una data.
L’AMIGA. (Perdent els nervis.) Però, què
m’importa les vostres dates ! (Dominant-se.) Disculpa’m, però estic al
límit. Estic cansada d’esperar i al mateix temps tinc pietat de tu.
EL MARIT. Li parlaré.
L’AMIE. Així com ho vas fer la setmana passada?
EL MARIT. Aquest cop t’ho juro.
L’AMIGA. Tens por d’obrir la boca davant d’ella.
EL MARIT. Per cert, ha demanat obrir les ampolles.
(Remena coberts dintre del calaix a la recerca d’un llevataps.)
L’AMIGA. Et rius de mi, oi?
EL MARIT. Què et passa?
L’AMIGA. Em passa que... estic cansada de les
nostres cites clandestines.
EL MARIT. I tu creus que és més fàcil per a mi? Tu
almenys vius sense dependre de ningú, mentre que jo he de fingir constantment.
L’AMIGA. A què esperes per a posar la ratlla?
EL MARIT. Ja la posaré. Parlaré amb ella avui
mateix.
L’AMIGA. Avui?
EL MARIT. Avui. Ho prometo, ho juro!
L’AMIGA. T’averteixo,
estic al límit.
Entra la
muller, que porta un plat fumejant.
EL MARIT. (En un to mundà.) Estic d’acord
amb vós. Els actors han de tenir molta valor per a anar enllà de les seves
possibilitats.
L’AMIGA. (Càustica.) El que no em fa gens de gràcia en aquest
espectacle són els papers masculins.
LA MULLER. De què esteu parlant?
L’AMIGA. De l’obra de Krasnogorov «Ara o mai».
LA FEMME. No
podries haver trobat un millor interlocutor per parlar de teatre. De totes les
formes d’art, només li agrada el futbol.
EL MARIT. M’estàs cansant
amb el futbol. Només em miro un partit un cop a l’any. Tenim previst
menjar algun dia?
L’AMI. (Fent la seva aparició.) I beure.
LA MULLER. Està a punt.
EL MARIT. Sí, que en cal de temps.
LA MULLER. (Ignorant el comentari del Marit.)
Seieu a taula, que es refredarà.
Tothom
s’asseu, se serveix, etc.
EL MARIT. (A l’Amic.) Et toca portar un
brindis.
L’AMIC. I perquè em toca, a
mi precisament?
L’AMIGA. (Amb una veu suau.) Perquè, crec,
seu vós el vell amic de la família.
L’AMIC. (Aixecant-se amb un got à la mà.)
Bé, doncs, amics meus! El temps vola. Em veig al vostre casament, com si fos
ahir, i ja està... tot i que no és un compte rodó, nogensmenys, com diuen... En
resum, estimeu-vos amb un amor ple de benevolència i continueu vivint en
harmonia... és a dir, sigueu un exemple per a tots.
LA MULLER i EL MARIT. Gràcies!
Tothom brinda, beu i menja.
L’AMIGA. Permeteu-me expressar-me també. (A la
Muller.) Vull beure només per a tu.
EL MARIT. Què li dóna aquest privilegi?
L’AMIGA. (Dempeus, tenint el seu got a la mà.)
En primer lloc és la meva amiga. En segon lloc, la dona és el centre de la
família. Organitzar la vida familiar, regular-la, sacrificar, si cal, els
propis interessos, aquesta és la tasca de les dones. I si no pots fer això,
doncs quina mena de dona ets?... Això no és exactament el que... En resum,
brindo per tu! (Fa un petó a la Muller.)
L’AMIC. Estic molt d’acord amb el que heu dit.
Bevem a aquesta meravellosa parella!
LA MULLER. Gràcies. (A l’Amic.) Mestre de
ceremònies, aquesta meravellosa parella us sembla digna de complir el sacrifici
de la besada?
L’AMIGA. I tant, dona! La besada!
L’AMIC. La besada!
El
Marit i la Muller intercanvien un breu petó. L’Amic i l’Amiga els miren,
forquilles baixades.
L’AMIC. Per què tan breu?
LA MULLER. Jugarem el prórroga quan estiguem sols.
Mangeu! Beveu! Per què us heu interromput?
Es
torna a sentir la fressa de ganivets i forquilles.
EL MARIT. (En veu baixa, a l’Amic.) Què en
penses? I si m’aixequés discretament per a aner-me’n a la francesa i tocar
pirandó a l’altre cap del món?
L’AMIC. No et moguis d’aquí.
EL MARIT. A tu, mai no t’han vingut ganes de deixar-ho
tot enrere i seguir endavant?
L’AMIC. Me n’han vingut. Tantes altres poden venir.
No et moguis d’aquí. On aniries?
LA MULLER. (A l’Amiga.) Per què el teu plat
està buit? (Al Marit.) Així, descuidaries els teus convidats?
EL MARIT. Us serveixo amanida? O, potser, pollastre
amb maionesa?
LA MULLER. (Al Marit.) De què ve que sempre
has de dir “vós”?
EL MARIT. (Amb aire irònic.) Hauriem de
tutejar-nos, oi? I besar-nos, potser?
LA FEMME. No
veig qui podria impedir-ho!
L’AMIGA. (Amb modèstia.)
Encara no som tan íntims...
LA MULLER. I llavors, quin és el problema?
EL MARIT. (Omplint els gots.) Brindem per
relacions més afectuoses, doncs?
El
Marit i l’Amiga beuen i es fan un petó.
LA MULLER. Molt bé!
EL MARIT. Se
m’acut una idea! (A l’Amic.) Tu també, fes com nosaltres. Estem
entre nosaltres i us comporteu com dos empleats de no sé quina administració.
LA MULLER. Sí que és veritat. (A l’Amic.)
Beu. I vull que us feu amics.
L’AMIC. M-m-m.
EL MARIT. En poques paraules, una copa, un petó.
L’Amiga i l’Amic beuen i es fan un petó.
LA MULLER. Perquè esteu tan rígids com uns pals?
L’AMIGA. Aquesta és la impressió que tens. Som
normals.
Tothom
menja en silenci.
EL MARIT. Què és aquest silenci?
LA MULLER. Tens un tema de conversa?
EL MARIT. Potser podriem ballar? Estem començant a
avorrir-nos una mica, oi?
L’AMIGA. Jo no m’estic avorrint, ara mateix.
EL MARIT. Hauríem haver de convidar més gent, ho
vaig dir.
LA MULLER. Recordo que el dia del casament, tots
els convidats et van semblar massa.
L’AMIC. Vols que ara també semblem massa?
LA MULLER. Ara no vull res.
L’AMIC. Potser sí, podem
ballar?
LA MULLER. (Encongint-se d’espatlles i
dirigint-se al Marit.) Posa una mica de música.
Se
sent un tango lent. El Marit vol convidar l’Amiga.
L’AMIGA. Segons la tradició, la noia reserva el
primer ball per al seu promès.
El
Marit, a contracor, convida la seva dona i balla amb ella. L’Amic i l’Amiga romanen asseguts.
LA MULLER. Però, a què espereu?
L’AMIGA. No em conviden.
L’AMIC. Encara no estic
d’humor per ballar.
EL MARIT. (A l’Amic.) Vinga, convida! De què
tens por?
Els
quatre ballen.
L’AMIGA. (A l’Amic.) Escolta, però aquesta
música és el nostre tango! El reconeixes?
L’AMIC. Sí. És estrany, oi?
L’AMIGA. Tens alguns cabells blancs.
L’AMIC. Tu no canvies.
L’AMIGA. Gràcies. Com va tot?
L’AMIC. Sincerament? Realment podria ser millor. I
per a tu, com va?
L’AMIGA. No et sembla de vegades que hem fet una
bestiesa?
L’AMIC. Fins i dues. La primera quan ens vam casar,
la segona quan ens vam divorciar.
L’AMIGA. Tindria curiositat per saber com seria si
tornéssim a estar junts.
L’AMIC. Faríem la nostra tercera bestiesa.
La
música s’atura.
LA MULLER. (Al Marit.) Posa una música una
mica més alegre, que em passi el marriment.
Se
sent una música ràpida amb un ritme espasmòdic. Els quatre ballen
desesperadament en l’oblit de si mateix.
L’AMIGA. (Entrebancant-se.) Ai!
EL MARIT. Què passa?
L’AMIGA. M’he trencat el taló.
LA MULLER. No et preocupis. (Al Marit.) El
pots reparar?
EL MARIT. (Girant la sabata a les mans.) Miraré
de fer-ho. (Va a buscar un instrument.)
LA MULLER. Vine amb mi! Mentrestant et posaràs un
parell meu.
La
Muller i l’Amiga estant parlant al dormitori. La Muller treu unes sabates de
l’armari, l’Amiga se les prova. El Marit torna amb l’instrument.
EL MARIT. Aguanta això. (L’Amic aguanta la
sabata i el Marit comença a clavar el taló.) Malgrat tot hauria de tenir
ara mateix una conversa amb la meva dona.
L’AMIC. Per què dius «hauria»?
EL MARIT. Vaig donar la meva paraula.
L’AMIC. A qui?
EL MARIT. (Desprès de girar l’esguard cap a la
porta del dormitori.) A mi mateix.
L’AMIC. Malgrat tot vas decidir deixar-la?
Al dormitori.
L’AMIGA. I per què no el
deixaries?
LA MULLER. I tu creus que no hi estic pensant?
L’AMIGA. Crec que hi estas pensant.
LA MULLER. I et diré encara més, penso només en
això.
L’AMIGA. Potser, per fi, hauries deixar pensar-hi i
fer el pas decisiu?
LA MULLER. I quedar-me sola?
L’AMIGA. Però, tu mateixa dius que no el
necessites.
LA MULLER. No el necessito,
jo... (Li dona més sabates.) Agafa i proba’t aquestes.
L’AMIGA. Mercès!
LA MULLER. Veus, per la gent, una dona soltera,
és...
L’AMIGA. Tot això és absurd.
LA MULLER. Estic d’acord amb tu. Però, digues el
que diguis, una dona soltera té un complex d’inferioritat.
L’AMIGA. Aquestes reflexions antediluvianes ni tan
sols passarien pel cap de la meva àvia.
LA MULLER. Deixa que esdevingui àvia, potser
llavors seré una mica més moderna. (Assenyalant les sabates amb un moviment
del cap.) Potser, t’estrenyen massa?
L’AMIGA. (Davant del mirall.) Una mica.
LA MULLER. I si et posaves les que duc?
L’AMIGA. Apa, dóna-me-les!
LA MULLER. Per ser sincera, em sap una mica de greu
per ell. És totalment inadaptat. Què se’n
farà d’ell?
L’AMIGA. No et preocupis,
no es tornarà anèmic per no menjar més els teus pastissos.
LA MULLER. Sóc aquí amb els meus pensaments, però
potser és hora de fer el te, oi?
L’AMIGA. Oblida-ho. Respecte a la meva inferioritat,
això és el que vull dir-te: la dona en tota la seva plenitud és la dona lliure,
no la que, per fer-se veure, es contracta gratuïtament com a cuinera. (Assenyala
amb el dit el menjador i la cuina.)
LA MULLER. Digues-me, estàs en contra del matrimoni
en general?
L’AMIGA. Això depèn. Potser, el matrimoni és només
una supervivència.
LA MULLER. Fins que hàgim trobat res millor.
Al menjador el Marit toca el martell.
L’AMIC. Amb
quina habilitat ho fas...
EL MARIT. Ee uu oussu sou ueu i uou, i uu esou uo a
ueu ou a amou.
L’AMIC. Qué és aquest galimaties?
EL MARIT. Ié-a-ou.
L’AMIC. Què dius?
EL MARIT. (Després d’escopir els claus que havia
estrenyit entre els llavis.) Que no veus que la meva boca està plena de
claus, per què em fas parlar?
L’AMIC. I què barbotejaves?
EL MARIT. No hi ha cap bota que no puc adobar, per
contra no puc adobar la meva relació amb la meva muller. És fàcil per a tu,
perquè ets lliure.
L’AMIC. I què? Tu creus que me la xalo?
EL MARIT. En comparació amb mi, és millor.
L’AMIC. Hi ha alguns avantatges, del cert...
El MARIT. Ja ho crec que sí! Fas el que vols. Vas
on vols. No has de retre comptes a ningú, no despens de l’estat d’ànima dels
altres, no tens ningú a qui cuidar i ningú vol saber el que penses.
L’AMIC. Simplement no veus els beneficis de la vida
familiar. Anar a ofegar-se sol, fins i tot això és avorrit. Quant de temps ha
passat des que he manjat un àpat humà real? Mentre que tu, és cosa diferent,
mira, una taula sencera coberta de menjar.
EL MARIT. La gent, però, no es casa per un guisat?
L’AMIC. La bellesa, els atractius, el posat, la
bona aparença, sí que escalfen els llençols però no la cuina. Què és la vida de
solter? El cabaret. De tant en tant, és clar, és agradable, però continuament
és repugnant. Necessitem tirar l’àncora, necessitem un moll, un port, què sé?
EL MARIT. Escolta’m, no tinguis pressa per
casar-te. Contén-te!
L’AMIC. Em continc. Però, en algun moment, bé cal
també que em decideixi. No és als seixanta anys que es construeix un petit niu.
EL MARIT. A veure, estem d’acord que no és encara
demà que tindràs ja seixanta anys?
L’AMIC. Diguem també que no va ser ahir que vaig
fer divuit anys. Creu-ho o no ho creguis, al vespre, és espantós tornar a un
apartament buit.
EL MARIT. Casa’t, doncs.
L’AMIC. Vincular-se amb una dona que durant sis
mesos et semblarà millor que totes les altres i pitjor per a la
resta de la teva vida?
EL MARIT. No et casis, doncs.
L’AMIC. Per deixar-me assecar fins que em
converteixi en una soca vella?
EL MARIT. Però què vols?
L’AMIC. Si ho sabés...
Al
dormitori.
LA MULLER. Algú sap que us esteu veient?
L’AMIGA. De moment, no.
LA MULLER. Però, me’l deixaràs veure?
L’AMIGA. (Contesta evasiva.) És clar que sí
.
LA MULLER. És maco?
L’AMIGA. Ja veuràs.
LA MULLER. Està a punt de divorciar-se?
L’AMIGA. És difícil de dir.
LA MULLER. I ell, què diu?
L’AMIGA. El que diuen tots els homes. Intenta
convencer-me que no pot deixar el nen sol amb la seva mare.
LA MULLER. I aquella bleda?
L’AMIGA. Quina bleda?
LA MULLER. A veure, la seva dona! L’estima, a ell?
L’AMIGA. És clar que no.
LA MULLER. (Posant-se les sabates.) Les
conec jo, aquestes dones. S’aferren al seu home a qualsevol preu, només per
quedar-se casades. (Es mira al mirall amb satisfacció.) Mirar-les em fa
nàusees.
L’AMIGA. (Ella també davant del mirall.) Les
sabates són perfectes, peró sembla que no m’encaixen.
LA MULLER. No et descalcis, fes alguns passos, que
t’hi acostumaràs.
L’AMIGA. El vestit no em cau bé, què et sembla?
Ell, en el fons, és un bon paio, però ella el va ofegar molt...
LA MULLER. I com és aquest vampir?
L’AMIGA. Quin vampir? La seva dona?
LA MULLER. Sí, dona. Desagradable?
L’AMIGA. No és qüestió de saber com és. Odio les
dones casades, en general.
LA MULLER. I et vols casar. Sí o no?
L’AMIGA. I? Ella
no l’estima, no el cuida, l’enganya i està en primer pla, de totes maneres, té
tots els drets. I encara que ell em doni el seu cor i el seu cos, i a ella la
seva roba bruta i el seu sou, ella de tota manera va a cavall i jo a peu. (És
torna molt seriosa.) De vegades, em poso tan trista...
LA MULLER. Ho entenc.
L’AMIGA. No,
no entens. Mira, imagina’t sempre sola. A casa teva, al carrer, a
casa d’uns amics. Tothom va acompanyat, però tu estàs sola. Sense suport, sense futur. I tampoc fills. Podem
imaginar una cosa més horrible?
LA MULLER. Et penedeixes d’haver-te divorciat?
L’AMIGA. Ens turmentaven tant que no hi havia cap
altra sortida.
El
Marit, després d’acabar de reparar la sabata, truca a la porta del dormitori i
s’acosta a les dones.
EL MARIT. (Donant la sabata a l’Amiga.)
Aguantarà fins a la casa, però serà millor no ballar.
L’AMIGA. Gràcies.
LA MULLER. Està bé, pots anar-hi.
EL MARIT. Què vol dir «pots anar-hi»? Passarem tota
la vetllada sols?
LA MULLER. Ves, ves, el que hem de fer no és cosa
teva. (El Marit torna a contracor al menjador.) Tens raó, aquest vestit
no va amb aquestes sabates. Deixa’m trobar-te alguna cosa per acompanyar-lo. (Treu
una muntanya de roba de l’armari. L’Amiga es prova amb plaer un vestit rere
l’altre.)
Al
menjador.
EL MARIT. Si això és tan insuportable per a tu, per
què no tens ningú?
L’AMIC. I qui t’ha dit que no tenia ningú?
EL MARIT. Però, si respecte a això mai em vas dir
res, per què?
L’AMIC. Hi ha coses que es guarden per a si mateix.
EL MARIT. Està casada o què?
L’AMIC. Aquest és el problema.
EL MARIT. Però, podies confiar en mi!
L’AMIC. En tu? Ho puc.
EL MARIT. És bonica?
L’AMIC. Indubitablement.
EL MARIT. Té temperament?
L’AMIC. En té molt.
EL MARIT. (Amb enveja.) Quin home més
afortunat! El marit no té sospites?
L’AMIC. No
ho crec.
LE MARI. Un gran ximple, segur. (Riu.)
L’AMIC. És un tipus simpàtic. De vegades, fins i
tot, no tinc la consciència tranquil·la.
EL MARIT. Sí, home, troba’t un motiu per plorar. Si
cal, ni tan sols l’estima.
L’AMIC. Un marit és gelós, fins i tot quan ja no
estima la seva dona.
EL MARIT. Amb quins romanços em véns, ara!
L’AMIC. Mira, tu, per exemple, estaries gelós si
t’assabentessis que la teva dona t’està enganyant?
EL MARIT. Ella? Enganyar-me? No em facis riure. No és capaç d’això.
L’AMIC. Tots els marits pensen el mateix. Però,
segons les estadístiques, més del 40% de les mullers enganyen llurs marits,
almenys una vegada.
EL MARIT. La meva no. És freda com una barra de
glaç.
L’AMIC. Suposem, però, a pesat de tot, que...
EL MARIT. No em vinguis amb
suposicions. Ella no necessita gens ni mica un home, em pots
creure. Però, diga’m, més aviat...
L’AMIC. (Intentant desviar la conversa.) Què
hi fan les dones, allí?
EL MARIT. Al meu entendre, s’emproven la roba.
L’AMIC. Ei, noies! N’hi ha per estona?
LA MULLER. (Des del dormitori.) Ara venim!
Al
dormitori, de cara al mirall, l’Amiga sostén d’un en un els vestits de la
Muller davant d’ella i a l’alçada de les espatlles.
L’AMIGA. Molt bonic aquest vestit. I dius que no
tens res per posar-te? Bé, siguem clares, seguiràs lamentant-te quan de temps
encara?
LA MULLER. Marxar sense saber on, és difícil. A
casa de qui?
L’AMIGA. Però tens algú a qui anar. Sóc jo qui em
vaig lligar a un home casat, mira que he de ser una ximple.
LA MULLER. Només no entens la teva felicitat.
Sempre et serà fidel.
L’AMIGA. I la seva dona?
LA MULLER. No compta. Es tindrà en compte en la
planificació, i prou.
L’AMIGA. Si fos al meu lloc, parlaries altrament.
No hi ha res més llastimós que el marit d’una altra. Està constantment, com
dir-ho, abatut, tallat i infeliç. Al llit àdhuc només consulta el seu rellotge.
Per no parlar que fa certa cosa de pressa, com si vulgués dur a terme la
directiva d’un superior abans del temps permès.
LA MULLER. Fins a cert punt, ho entenc.
L’AMIGA. No m’atreveixo a sortir de la
clandestinitat. Per als seus amics i familiars, no existeixo en absolut.
LA MULLER. Els seus amics? Per a què?
L’AMIGA. Res. És vexant, però. Li fas un regal i té
por de portar-se’l a casa. Guarda’l a casa teva per ara, em diu, el recuperaré
més tard. Ara tinc tota una col·leció.
LA MULLER. Ell, per la seva banda, t’ofereix coses?
L’AMIGA. Potser ho faria, qui sap, però ha de retre
comptes a la seva dona pels diners utilitzats. No fa gaire, em va comprar una
combinació i ja està.
Al
menjador.
EL MARIT. Sobretot, els agrada aclarir les seves
relacions.
L’AMIC. Això és cert. Totes les seves relacions es
poden resumir en els seus aclariments.
EL MARIT. I també, els agrada sospirar per la
inevitabilitat de qualsevol fi i el fet que, de totes maneres, no hi ha futur.
Converteixen cada cita en una tragèdia.
L’AMIC. Això sí que ho saben fer.
Al
dormitori.
L’AMIGA. La irresolució, heus aquí el tret
principal del caràcter dels homes. Esperen que tot s’arregli per si mateix. La
dona es dissoldrà, els nens creixeran, les dificultats desapareixeran. I mentre
esperes que es compleixi el Regne del cel, que el Senyor et guardi de voler
accelerar la seva vinguda.
LA MULLER. Això li retreus?
L’AMIGA.
A vegades. Sé que no hauria de fer-ho. Però no puc
reprimir-me.
LA
MULLER. Fas mal fet. En qualsevol cas, només has d’animar-lo. Entens? Només
animar-lo! I repetir que l’entens. Precisament, només tu pots entendre’l,
precisament a ell. I sobretot no t’enfadis a proposit d’aquesta vaca.
L’AMIGA.
La seva dona?
LA
MULLER. Sí, dona.
L’AMIGA.
El teu parer és que hauria de parlar bé d’ella?
LA
MULLER. Fes li entendre que amb tu res no passarà com amb ella.
Al menjador.
L’AMIC.
Fa poc que la coneixes i ja t’arrenca la camisa per posar-la a la rentadora. Un
pas en fals i ja caus al llaç.
EL
MARIT. A més, referent a això... al llaç...
L’AMIC.
Sí?
EL
MARIT. Com t’agrada la meva amiga?
L’AMIC. Per a mi, l’ideal no té existència.
EL
MARIT. Home! Deixa’m dir-te que és la dona ideal. Bé, gairebé. Només té un
defecte.
L’AMIC. Ah! si us plau!
EL
MARIT. Molt petit. Vol que em casi amb ella just després del divorci.
L’AMIC.
I tu?
EL
MARIT. Jo no estic en contra del principi. Però no immediatament. De seguida,
no és possible.
L’AMIC. I tens raó.
EL MARIT. Necessito un petit entreacte, alguna cosa com petites
vacances. He de reconèixer-me a mi mateix. Mira, en què m’he convertit.
L’AMIC. No hi ha qui no ho vegi!
EL
MARIT. Recordes com era, eh? Cantavi, ballavi millor que tots els de la nostre
classe. (Va a cantar una cançó i a ballar, però s’asseu amb un gest de la mà
que significa la seva renúncia.) El problema és que estic massa casat. Si
estigués menys casat... Però estic casat diàriament, ho entens? Mira, en Colom,
per exemple, no és, es podria dir, massa casat. La seva dona li concedeix un
dia lliure. Té tots els dilluns per a ell. Fes el que vulguis. I cap
interrogatori. Un dia li van dir que el seu marit havia estat vist amb una donota
de cinc al sou. Ella va contestar: si era dilluns, això no m’afecta. I pensar
que hi ha dones així!
Al dormitori.
L’AMIGA.
Saps què? El vestit que més m’agrada és el que portes.
LA
MULLER. I a mi, m’agrada el teu.
L’AMIGA.
Vols que intercanviem?
LA
MULLER. Vinga!
Les dues dones es treuen els
vestits.
L’AMIGA.
Mira, tenim combinacions idèntiques!
LA
MULLER. És veritat... On l’has comprada?
L’AMIGA. És el regal... Ja saps... d’ell. Ja t’ho he explicat.
LA
MULLER. I això és el regal del meu marit.
L’AMIGA.
No!?
LA
MULLER. L’han d’haver comprat a la mateixa botiga. Que divertit, oi?
L’AMIGA.
Molt divertit. La vols? Te la dono. (Vol treure’s la combinació.)
LA
MULLER. No, a veure. Què faria amb dues combinacions idèntiques?
Les dones, encara vestides amb la
combinació, es miren al mirall.
LA
MULLER. Mira, ens assemblem. Fins i tot la talla és la mateixa.
L’AMIGA.
En efecte.
LA
MULLER. Això es nota especialment quan anem vestides de la mateixa manera. I si
canvies lleugerament el pentinat... (Ajusta els cabells de l’Amiga.) Tu
veus? Com dues filles de la mateixa mare.
L’AMIGA.
Què dius, mai m’ho hauria cregut.
La Muller es posa el vestit de l’Amiga,
l’Amiga el vestit de la Muller.
LA
MULLER. Et queda de conya. Els guardem, d’acord?
L’AMIGA.
Vinga! Això introdueix una mica de diversitat.
LA
MULLER. Anem-hi, o ens enyoraran. Per ser sincera, no tinc moltes ganes
veure’ls. Amb tu em sento tan relaxada... per cert, com el trobes, el meu amic?
T’agrada?
L’AMIGA.
No l’he mirat bé.
LA
MULLER. Vols que et digui la veritat? És només amb ell que realment em sento
com una dona.
L’AMIGA.
Te la passes realment bé amb ell?
LA
MULLER. Per descomptat. Res a veure amb el meu marit.
L’AMIGA.
Espera... Vols dir que amb el teu marit... Vaja!
LA
MULLER. (Obre els braços.) És el meu espós. Sigui com sigui, s’ha de
sacrificar un quart d’hora a la setmana. Si no fos així, benvinguts a les
vexacions, dubtes... Aquest no és el moment d’afegir complicacions, on ja
existeixen.
Les dones van a la cuina. Una
mica borratxos, els homes continuen parlant obertament al menjador.
EL
MARIT. Sí, però, diem: les dones, les dones... On són aquestes dones? Quan
penso en les innombrables dones que habiten aquest món, i alhora tan diferents:
tendres, descarades, tímides, naturals, coquetes, esveltes, ardents, expertes,
castes, cerebrals, directes... I no n’hi ha ni una per a mi. Només tinc dret a
una dona, però no és cert que jo pugui dir que la meva pròpia dona sigui una
dona.
L’AMI.
Si no ho és, llavors què és?
EL
MARIT. Un glaçó, un titella, un cocodril..., tot el que vulguis, excepte una
dona. Et diré, d’home a home: no hi ha pitjor que ella. Una peça de fusta
inerta. Era el vuitèn. Ara, el novè...
L’AMIC.
Espera, espera! Tu i ella...
EL
MARIT. Home, si no hi ha manera de fer altrament!
L’AMIC. Ningú t’obliga.
EL MARIT. I com ho faré? Si em nego una vegada, ella
entendrà immediatament que tinc relacions amb una altra. Aleshores, bon dia problemes. Doncs bé, jo no la vull perdre.
L’AMIC.
Qui és que no vols perdre? La teva dona?
EL
MARIT. Que no, viam... La meva amiga.
L’AMIC.
(Es queda estupefacte.) És clar. (Maquinalment agafa un os petit d’un
plat i es posa a rosegar-lo.)
EL
MARIT. Dóna-me’l. (L’agafa del amic sorprès i l’embolica amb cura en un paper.)
L’AMIC.
Què vols fer amb un os?
EL
MARIT. Donar-lo a la gossa que és al meu jardí.
L’AMIC.
Tens una gossa?
EL
MARIT. És la gossa del veï. Una bèstia simpàtica. I quins ulls! El seu amo la deixa morir de fam, i
m’he aferrat a ella, ho entens? L’amanyago, li faig festes, li dic totes les
paraules que me venen al cap...
L’AMIC. I?
EL MARIT. I ella m’estima. Bé, no tant, però, com el seu amo. No
hi ha justícia.
L’AMIC. Adopta un gos.
EL
MARIT. No em deixen tenir-ne cap. Et pots imaginar, arribo a casa, la bèstia ve
corrents al meu encontre i es llança sobre mi, tan plena d’alegria... (Sospira.)
L’AMIC.
A mi m’agrada cavar la terra. Volia jardinar, cultivar flors. Sí, però per a
qui?
En la cuina.
L’AMIGA.
(Observa com la Muller posa el pastís al plat.) A mi també m’agradaria
cuinar... Sí, però per a qui?
LA
MULLER. Que’n dius, posem la tetera a escalfar de seguida?
Al menjador.
EL
MARIT. Llavors, la tetera s’està refredant?
L’AMIC.
Quina tetera?
EL
MARIT. En la versió “sentiments”. Conformement a la termodinàmica.
L’AMIC.
Ah!... S’està refredant.
EL
MARIT. I què passa si connectem la tetera a la presa i l’encenem?
L’AMIC.
Si es gasta energia, segur, començara a escalfar-se.
EL
MARIT. Resulta que el teu científic s’equivoca. Per descomptat, si tanques dues
persones l’una sobre l’altra, ràpidament acaben no podent suportar-se més. Però
al seu voltant, la vida bull, i potser això és el que condueix la calor. Perquè
també en la vida comuna dels cònjuges, no només perdem, sinó que obtenim alguna
cosa.
L’AMIC.
Potser.
EL
MARIT. Per tant, no és de cap manera fatal que el matrimoni es refredi. Sovint,
no entenc per quins motius ens barallem. De vegades només desitjo abraçar-la i
dir-li: «Per què ho separem tot? De què serveix que ens turmentem l’un a
l’altra? És realment tan impossible de recomençar des de zero?
L’AMIC.
Els miracles no existeixen. Mira, has enumerat el teu “primer”, el teu “segon”
i a cada moment “ella”, “ella”... I tu, qui ets? Un Apol·lo? Un milionari? Un geni?
(El marit no contesta.) Un home normal, disculpa’m, com aquells que se’n
veuen molts, i exigeixes una relació extraordinària i ideal per a tu mateix.
EL
MARIT. I què hauria d’exigir, al teu entendre?
L’AMIC.
Potser, que no hauríiem d’exigir, sinó donar? Potser, que necessitem
canviar-nos a nosaltres mateixos, no a les nostres dones?
EL
MARIT. Mira, quin discurs!
L’AMIC.
Després de la cinquena copa.
Entren la Muller i l’Amiga. Els
dos amics les miren, subtats per llur aparició.
L’AMIC.
Ni tan sols distingim entre l’una i l’altra. No sabem quina és quina.
LA
MULLER. Quina de nosaltres dues s’ha tornat més bella?
L’AMIC.
Ambdues. Paraula d’honor.
LA
MULLER. Què feu aquí?
L’AMIC.
Estavem asseguts esperant-vos i avorrint-nos.
LA
MULLER. Us posarem en marxa. Posa música.
L’AMIC.
(Ha connectat el tocadiscs.) Les senyores conviden els senyors!
La Muller convida l’Amic, l’Amiga
convida el Marit.
L’AMIGA.
(En un murmuri.) Has parlat amb ella?
EL
MARIT. I quan hauria pogut fer-ho? No heu sortit del dormitori.
L’AMIGA.
Però trobes temps per regalar combinacions.
EL
MARIT. Què tenen a veure les combinacions aquí?
LA
MULLER. (A l’Amic.) Llavors, han progressat les coses?
L’Amic, en silenci, continua
ballant.
L’AMIGA.
(Al Marit.) Si ho sabessis com estic cansada de tot això.
EL
MARIT. Parlaré amb ella, ja ho veuràs.
L’AMIGA.
Quan? D’aquí un any?
EL
MARIT. Ara mateix. Quan ens asseiem, ja veuràs, esperaré quatre o cinc
minuts...
LA
MULLER. (A l’Amic.) I llavors, què m’has de dir?
La música s’atura.
L’AMIC.
Em sembla que és hora de tornar a casa.
L’AMIGA.
Sí, segur que ja en teniu prou de nosaltres.
EL MARIT. (Agafant precipitadament l’Amic pel braç.)
No diguin beneiteries, no us deixarem anar.
LA
MULLER. (Agafant precipitadament l’Amiga pel braç.) És clar que no. Ni
tan sols hem begut el te encara. Asseieu-vos. (Al Marit.) Serveix vi a
tothom.
La Muller serveix el te i el
pastís. Tothom menja sense dir una paraula. El Marit intenta iniciar una conversa.
EL
MARIT. Què hi ha de nou?
LA
MULLER. (Després d’una pausa.) M’estàs preguntant?
EL MARIT. No especialment.
LA
MULLER. Pel que fa a mi, res. Excepte que fa poc m’he trobat en Colom...
EL
MARIT. I com és ell?
LA
MULLER. Bé. Es divorcia.
EL
MARIT. En Colom? No és possible!
LA
MULLER. La sentència de divorci ja s’ha pronunciat.
EL
MARIT. Però és... és... (Incapaç de trobar paraules, està en silenci.)
L’AMIC.
No estiguis trist. Beu, més aviat.
EL
MARIT. (En un to tràgic.) No vull.
LA
MULLER. Qui et veu pensarà que és la fi del món.
L’AMIGA.
(Al Marit.) No entens que de vegades el divorci és el millor final?
EL
MARIT. Ho entenc. Sí, que ho entenc. Peró, en Colom... No, no m’ho puc
creure! Va
ser un matrimoni d’amor.
LA
MULLER. Això ho dius tu, que era un matrimoni d’amor. Una poca-solta de dinou
anys s’enamora d’un noi, per posar un exemple, només perquè balla millor que
tots els nois de la classe.
L’AMIGA.
I sobre tot, perquè té la edat per enamorar-se.
EL MARIT. Però no tothom és tan estúpid, oi?
L’AMIGA.
Què entenem en la juventut?
EL
MARIT. S’hauria de prohibir casar-se abans dels vint-i-cinc anys.
L’AMIC. (Amb ironia.) Abans dels trenta anys.
LA
MULLER. Abans dels quaranta-tres anys.
L’AMIC.
S’hauria de prohibir, en general, casar-se. Almenys, als homes. Les dones, en
canvi, poden casar-se tantes vegades com vulguin, però per als homes, està
prohibit.
L’AMIGA.
Quin home tan resolut ets, ostra!
LA
MULLER. (Càustica.) D’ordinari, és el nostre pessimista de guàrdia. Més
que res al món, tem la vida familiar.
L’AMIGA.
Això no és pessimisme, és covardia.
EL
MARIT. El fet és que va tenir mala sort a la vida. Una plaga ha aconseguit
apoderar-se’n. És un noi bo i dedicat, i aquí va ser atrapat per una bar...
L’AMIC. (L’interrompent.) Beguem i ho oblidarem
tot.
L’AMIGA.
No, que continui. (Al Marit.) Com saps que és una plaga? La coneixes?
EL
MARIT. No, però em va explicar tot d’ella. Va ser més horrible que un malson
horrible. Ella...
L’AMI.
Para. Quan arribi el moment, publicaré la meva biografia.
EL
MARIT. (A l’Amic.) No et facis
pedres al fetge. Ella sap el que és un matrimoni fallit i t’entendrà. (A
l’Amiga.) Des que es va cremar les ales, encara està lamentat i sol.
L’AMIGA.
Pobret.
EL
MARIT. Pobret, però no del tot. Sigui dit entre nosaltres, noies, té una
xicota, compassiva.
LA
MULLER. (Amb una curiositat tenyida de gelosia.) Ostres!
L’AMIC.
Vols aturar per fi el teu molí parlant?
LA
MULLER. (A l’Amic i en to de gelosia.) Compassiva, dius? I per què no
l’has portat aquí? Ens hauriem conegut.
EL
MARIT. No podia. No podia portar-la aquí.
LA
MULLER. Per què?
EL
MARIT. El més estrany és que està casada. No estima el seu marit, cal dir-ho...
LA
MULLER. (A l’Amic.) I el Marit l’estima, a ella?
EL
MARIT. Tampoc.
LA
MULLER. (A l’Amic.) Llavors, què els reté lligats?
EL
MARIT. A qui? A ells? (Intrigat, al Amic.) Si té raó. Digues-me, què els
impedeix divorciar-se?
L’AMIC.
(Atristit.) Els hi faré la pregunta.
EL
MARIT. (A la Muller.) Mira, ja veus, ni tan sols ell ho sap. Però, ho
entens, el matrimoni és una cosa diabòlicament estable. Tot sembla desmantellat,
però es manté unit només pel seu nom, i fins i tot es manté fermament.
LA
MULLER. (A l’Amic, i començant a entendre de qui es tracta.) I
per què no la portes a casa teva?
EL MARIT. I per a què? S’està bé així. Té tot el que pot
esperar d’ella, no ha de menester que algú el meni per la brida.
LA
MULLER. (Fredament.) No és gens absurd.
EL
MARIT. Ella dorm i veu com podria recollir-lo. S’arrapa com una paparra, li
barra el pas...
L’AMIC.
(Desesperat.) Escolta! Vols deixar de xerrar a tort i a dret?
EL
MARIT. Explica’ns, si us plau, com et va donar un ultimatum per que et casis
amb ella. Fes-nos riure.
LA
MULLER. Ha!, ha!, ha!
EL
MARIT. Ha de donar la seva resposta com a molt tard avui.
L’AMIGA.
I el marit? És possible que el marit no noti res?
EL
MARIT. (Alegrement.) Ab-so-lu-ta-ment res.
L’AMIGA.
Però, on està mirant?
LA
MULLER. Prou se sap, el que miren els marits: la televisió.
L’AMIGA.
(Després de llançar una ullada a l’Amic.) O la pinta de cervesa.
L’AMIC.
(Responent amb una mirada.) O altres dones.
EL
MARIT. Escolteu, i si beguéssim?
L’AMIC.
Així ens oblidarem de tot.
LA
MULLER. I perquè tindriem d’oblidar-nos-en? (A l’Amic.) Explica’ns. Com
se t’arrapa?
L’AMIGA. (Amb fel.) I sobretot, per què?
EL MARIT. Us ho descric ara tot amb detall.
L’AMIC. Vols acopar el bec, per fi? Estàs borratxo o què?
EL
MARIT. De fet, el meu cap està donant voltes. I, tanmateix, només vaig beure
quatre gots petitets. Menys de cent grams.
L’AMIC.
No acostumes a beure tant, i aquest és el resultat. Ves a posar el cap sota
l’aigua.
EL
MARIT. No. (Amb un aire de valentia que ho diu tot.) Primer, he de
parlar amb la meva dona.
Pausa.
L’AMIC.
Finalment, doncs, tornem a casa. (S’aixeca.)
LA
MULLER. (Retenint-lo.) No anireu enlloc. Us quedeu a passar la nit.
L’AMIGA.
Aquí?
LA
MULLER. I per què no? El nen és a casa de la seva àvia, hi ha prou lloc. (A
l’Amic.) Porta els llits plegables.
L’Amic se’n va. L’Amiga treu les
tasses i, després de mirar el marit amb sentit, entra a la cuina. La Muller
roman asseguda a la taula.
EL
MARIT. Et vull dir... (Es queda en silenci, camina per l’habitació i després
encen el tocadiscs. Se sent una música suau.)
LA
MULLER. (Sembla cansada.) I doncs?
EL
MARIT. (Sorprenent-se a si mateix.) Per què ho
separem tot? Per
què hem de fer-nos patir l’un a l’altra? És tan difícil per a nosaltres viure
en harmonia i alegria? Com fa poc?
LA
MULLER. (Està esbalaïda.) Què m’estàs diguent de cop i volta?
EL
MARIT. Per què «de cop i volta»? Hi penso tot el temps, simplement no em queden
forces. Realment no vols que tot sigui diferent entre nosaltres?
LA
MULLER. No depèn només de mi.
EL
MARIT. Per això, estic disposat a fer qualsevol cosa que vulguis. Tinc tantes
ganes de portar una vida normal!
LA
MULLER. Si ho dius seriosament... (Pensa, s’aixeca, s’acosta al marit.)
De fet, podem provar-ho, oi?
EL
MARIT. (Abraçant la Muller.) Fem les paus?
LA
MULLER. Fem les paus.
EL
MARIT. Per sempre?
LA
MULLER. Per sempre.
EL
MARIT. (Amb alegria.) Bé, això és un profund alleujament! (Li fa un
petó.)
LA
MULLER. Amb prou feines et reconeixo.
EL
MARIT. I jo a tu també. Tan elegant, tan embellida.
LA
MULLER. És perquè estic amb un vestit que no és meu.
EL
MARIT. Què hi té a veure el vestit? (Vol besar la Muller una vegada més, i
en fer-ho tomba el cactus.)
LA
MULLER. (Contrariada.) Ja està...
EL
MARIT. (Amb vigor.) Res greu. En comprarem un altre, fins i tot més gran
que aquest.
LA
MULLER. Fa no sé quants anys que en tinc cura i tu: «res greu».
EL
MARIT. Val la pena fer-se mala sang per tan poca cosa? No em decidit començar
una nova vida?
LA
MULLER. Mentre consideres les meves penes per poca cosa, no tindrem vida.
EL
MARIT. Per a què serveix aquest cactus estúpid i monstruós? Va ser ell que va
posar una barrera entre nosaltres dos.
LA
MULLER. Simplement odies tot el relacionat amb mi.
L’Amic entra amb dos llits
plegables als braços.
L’AMIC.
(Destarotat.) On els poso?
EL
MARIT. On vulguis.
L’AMIC.
Hi ha una cosa que no entenc, és qui dorm on? Tu, és clar, dorms a la mateixa
habitació que la teva dona.
EL
MARIT. (Sembla distret.) Sí, és clar.
L’AMI. I jo amb l’Amiga, oi?
EL MARIT. (Precipitadament.) No!
L’AMIC. I com ho fem, llavors?
EL
MARIT. Ja veurem després.
L’Amiga tintineja els plats a la
cuina, la Muller plora al dormitori, la cara enfonsada en el coixí.
L’AMIC.
(Tot disposant els llits plegables i aixecant el cactus.) Què passa? No
estàs bé altra vegada? Heu discutit de nou?
EL
MARIT. Aquest no és el tema... Vaig a parlar amb ella i vaig a posar els punts
sobre les is.
L’AMIC.
Jo també hauré de tenir una explicació. Què li he de dir?
EL
MARIT. Jo sé què dir. Que és totalment impossible viure amb ella. En primer
lloc, és una mestressa de casa inútil. S’oblida de tot, no té temps per fer
res, a casa res està ordenat, el menjar no està cuit, la roba no es renta... està
ocupada sense cap motiu i, a més, et vol fer creure que està esgotada.
L’AMIC.
Per descomptat, el més lògic seria que anés a casa meva. Però llavors, això
crearia molts problemes...
EL
MARIT. En segon lloc... Què en segon lloc? Ah, sí, els diners. Està eternament
curta de diners. Què puc fer? Robar-los, potser?
L’AMIC.
Potser només tinc por. Però si tinc por, es perquè hi ha alguna cosa de què
tenir por!
EL
MARIT. En tercer lloc, i això és el principal... No, el principal vindrà
després, i ara, simplement...
L’acció s’atura. Al principi, tot
el so desapareix i només queda un diàleg silenciós amb gesticulació, després
les siluetes es queden immobilitzades i, finalment, la llum s’apaga. Amb aquest
fotograma immobilitzat s’acaba aquest últim cicle en la processó dels nostres
herois per la vida.
TELÓ